Al mig de la celebració m’aturo a reflexionar. Per un moment és com si el temps s’aturés. Les bombolles han quedat suspeses dins la copa de cava. Un instant, ni molt llarg ni molt curt, sols el suficient per mirar al voltant i adonar-se’n de la metamorfosi que un ha experimentat. He tornat a tenir aquells sensació que tenia de petit, quan pensava que el món estava aturat, i que era jo, que al meu pas, les coses es ficaven en moviment. Que cobraven vida tot just el temps que formaven part de la meva consciència. Després, un cop fora del meu abast, tornaven a quedar immòbils, petrificats com en una Pompeia infinita. Després, quan deixes de ser un nen i et fas gran te’n adones que no és així. De fet fer-se gran és això, adonar-se que existeixen els altres. De pensar que el món depèn  de la nostra voluntat i a esbrinar que la resta de la humanitat pot viure al marge nostre, a se’ls-hi indiferents, inclús a poder ignorar la nostra existència. I que el món continuarà girant sense nosaltres.

Per un moment, doncs, he tornat a ser nen. Un nen amb sabates noves, que es diu. I és que sóc al mig del meu despatx, immaculat i idèntic al que havia estat. En el mateix lloc on fa uns mesos gairebé hi deixo la pell. Al mateix lloc on no fa ni un hora encara hi havia enrenou i bullici dels darrers treballadors donant els darrers retocs per deixar-ho tot enllestit el dia assenyalat. La decoració, la taula, els mobles, el rètol a la porta, el gat blanc i gris. Inclús les estanteries amb la biblioteca que com un nou Abraham, com un nou patriarca postdiluvià, vaig sacrificar i que ara torna a lluir amb nou esplendor atorgat per la Gràcia. Bé, no és ben bé com la del meu pare però un lot d’una llibreria de vell en fallida dona el pego. El gat gairebé el mateix. El gairebé suposo que no s’hi escau, per que el gat, o és el mateix o no ho és, siguem honestos. Però se li assembla… fins i tot de caràcter.

Per celebrar la inauguració d’aquesta nova etapa he organitzar una festa. M’he estirat i he recuperat quatre serpentines. Als operaris, que han estat treballant amb tenacitat fins a l’últim moment per complir amb els terminis acordats, els hi he donat les gràcies i els he acomiadat amb un copet a l’espatlla. A la celebració no ha vingut ningú. És lògic si tenim en compte que tampoc vaig convidar ningú. Són les coses pròpies del gremi. Deformació professional. Un detectiu privat no pot abandonat la privacitat mal que li pesi. Després d’un petit discurs i amb solemnitat (he encetat una ampolla de cava Dubois, i una llauna de Gourmet Gold pel gat) hem brindat pel futur d’aquesta empresa. Com que el gat no beu, he privat tot sol. I com que no m’he privat de res he quedat una mica gat.

Estava doncs, com dic, reflexionant i sent conscient que res de tot això ha estat casualitat. Porto massa temps en el ofici per saber que les casualitats no existeixen i tot té una causa. Tot plegat ha esta una prova, una travessia iniciàtica, un mostra fefaent del meu determini en assumir missions i empresses més elevades i que sens dubte, en un futur em seran atorgades. La prova, anomenem-la així va començar l’hivern passat, quan vaig tindre que anar-me desprenent de tot el que tenia, deixant aquest despatx pelat com tros erm. En aquest estat de feblesa i a l’estiu van arribar les temptacions. El dimoni en forma de cossos nus i esculturals bronzejant-se al sol a la piscina dels veïns. Un, que no és de Pompeia, passava un autèntic calvari doncs, en lloc de mostrar-se’m la carn de forma nítida, amb lo qual hagués entrat dins el terreny de la ciència, com una classe d’anatomia, resulta que la tanca vegetal em privava de veure-hi clar (ai, barrejar temptacions amb privacions…), convertint allò en una insinuació. I les insinuacions les carrega el diable. Actualment les veïnes ja no hi són. La piscina està buida. Crec que no hi ha cap imatge més desoladora que una piscina buida, un mosaic de blaus inexpressius. Sobretot després de haver refrescat aquelles pells joves, terses i daurades. Una de les noies duia tatuat a l’espatlla el que semblava un caràcter oriental (japonès diria) Emparrat al travesser de la finestra i amb el cap empegat a la llinda era un detall que podia veure amb nitidesa quan la noia s’estirava bocaterrosa en una de les zones més visibles del jardí. Aquelles tardes d’estiu aquell grafisme oriental era com un laberint per on em perdia i la feina era tornar-ne. Va ser llavors, quan estava perdut dins el laberint, afeblit per la vida austera que duia, que les forces em van fallar i vaig caure al terra quedant sense sentit. No se el temps que hi vaig ser allí estirat al terra del despatx. Hores, dies o setmanes. No sabria explicar-ho. Era com si hagués abandonat el cos. El cas és que no sentia res. Tot era blanc. Era com levitar dins un núvol. Tota l’habitació estava inundada per una llum blanca. Llavors no ho pensava, però ara que miro de recordar-ho diria que allò era lo més semblant d’estar mort i ser al cel.

I encara semblava més el cel quan se’m va aparèixer l’infermera amb bata blanca. Semblava un àngel. No se com ni quan que van esbotzar la porta i em van salvar. Vaig estar uns quants dies ingressat a l’Arnau. Em van donar el passaport tant aviat em vaig veure les orelles. La cosa no està per romassos. Això que m’hi vaig resistir tant com vaig poder. Em vaig arrapar a la bata d’aquella infermera i la feina va ser seva a desfer-me’n. Finalment de la infermera sí me’n van desfer, però no de la bata, que no la vaig deixar anar ni per mal de morir i que encara conservo a l’armari de casa.

Encara no se del tot per quines raons em van irrompre a casa. Una de les causes, segurament la principal, és que (i això també és una senyal. A mi no m’enganyen) un parent llunyà de l’estranger, al que ni tant sols coneixia, em va deixar una herència. Aquells dies a l’hospital van anar acompanyats de notaris, banquers, advocats i procuradors (que sempre procuren per ells. Ja ho diu el refrany: advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos). Suposo que algú d’aquest àmbit va prendre el determini de localitzar-me lo més aviat possible. La suma no és per fer-se milionari però m’ha permès refer el negoci i comptar amb uns estalvis per anar tirant de veta una bona temporada. Tot, estava segur, era obra de gent en un estatus superior i coneixedora de les meves aspiracions. De ben segur havien seguit el meu cas i aquell gest envers la meva persona no era una altra cosa que reconèixer que confiaven en mi anava pel bon camí. Però el lloc on volia arribar era molt lluny, i encara quedava molt camí per recórrer.

Passada l’eufòria del moment va tornar la vida rutinària. A l’agenda sols tenia un cas obert, el de la taula voladora. Un cas, per altra banda, engegat per iniciativa pròpia i per lo tant, no remunerada. L’expedient era dins la carpeta Casos oberts (propis). A la carpeta Casos oberts, cap expedient. La farragosa i ingrata paperassa la portava al dia.

Una qüestió vital en aquest ofici és mantenir-se en forma. Per lo tant, tenia que buscar exercicis, entrenaments que mantenguessin el cos i la ment ben despertes. Una disciplina clau dins la investigació és el càlcul. Saber avaluar, amb la màxima precisió les distàncies o mesures podien ser decisives per l’èxit o el fracàs d’un cas. La meva experiència de ben jove com a manobre en el sector de la construcció en va dotar de certes pautes que em resultaven molt útils i, segurament, estar molt més preparat per aquest escrutini que qualsevol altra persona que no tingués ni aquesta experiència ni aquests coneixements. Altres estaments, com ara el mossos, per aquestes tasques disposen d’uns dispositius sofisticats, però això només suposa malgastar temps i diners. Els meus barems es basaven en tres pilars essencials. El pam, la passa i el tauló. Un pam dels meus correspon a 25 cm exactes. Una passa a 1 metre. No tothom sap executar passes exactament d’un metre. Un tauló, el curt, a 4 metres, i el més llarg, a 6 metres. Molt eficaç pel càlcul de façanes. I encara hi havia una quarta dimensió, aquesta per distàncies més llargues. A Anglesola, de la Creu, al mig del poble, hi ha una senyal de trànsit que hi fica: Stop a 150 metres. A baix, a cal Marina, tocant a la carretera de Balaguer hi ha una senyal que hi fica Stop. Es tracta, per comparativa, d’establir una distància estimativa amb un marge d’error mínim. Si la distància a avaluar està a menys distància que de la Creu a la carretera de Balaguer, està a menys de 150 metres. Si està a la mateixa distància, doncs està a 150 metres. I després hi han els múltiples. Si dues coses són a una distància de tres vegades la distància de la senyal de la Creu al senyal de la carretera, entre elles hi ha 450 metres, no falla. Aquí però hi ha una errada d’excés de bona fe. Tota la vida hem vist aquestes senyals i les hem donat per bones, però ningú ens garanteix que realment entre una senyal i una altra hi hagi la distància indicada. Sembla una xifra molt rodona per a que coincideixi amb els punts indicats. Així doncs, faig el determini de mesurar la distància entre les dues senyals, per reafirmar lo que sempre hem donat per fet o, si és el cas, corregir el error i reparar el  greuge, no ja per la nostra generació i les anteriors, que tant interioritzada tenim l’esmentada mesura i ja difícilment ens en podem deslliurar, sinó més aviat per les generacions futures, i que no visquin amb una idea falsa i desmesurada del món.