Cada matí, al despertam es com un renéixer, com un sortir d‘un pou, profund i fosc, i pujar cap a la llum d’un nou dia. Després de desempallegar-me dels telaranys del son i esbandir-me les lleganyes amb saliva dejuna, em trobo amb la trista realitat. Mai m’hagués pogut imaginar que la duresa de la prova fos d’aquesta magnitud. El despatx ha deixat de ser un despatx per convertir-se en una catacumba. Una mena de nínxol on vaig resistint, estoicament, com puc, les proves que em se van imposant. A vegades, em sorprenc a mi mateix quan, en un instant de sobtada lucidesa, i contra tota lògica, d’aquest cos malmès i d’aquesta ànima anorreada encara sigui capaç de brollar una espurna d’humor, imaginant-me a mi mateix com el protagonista d’un videojoc. La pantalla és aquest despatx, sense sostre i vist des de dalt. Jo sóc l’heroi que va superant pantalles que algú, en el seu dia, des d’un altre despatx, va dissenyar sota el dictat de ves a saber quina mena de ment capritxosa. És en aquestes ocasions que els meus llavis dibuixen un lleu somriure esbiaixat. Clar que no se si aquest despatx respon als canons estètics més ortodoxes del gènere, doncs s’ha convertit en una cambra nua, sense mobles ni ornaments ni cap mena d’objecte que jo mateix, si com a objecte, compositivament parlant, puc ser considerat. En aquesta cambra impera el color gris penitència, to que s’aconsegueix amb una barreja de pols, telaranys i fum. Fins i tot la llum que entra per la finestra és una llum estumoïda.

I no hi ha dia en que, en mig d’aquesta mena de caverna platònica, no em recordi quin és el meu propòsit, que no és altre que el d’assolir l’estatus d’agent secret intergalàctic, i que per a tal destí he sigut invocat i sotmès a aquesta hercúlia prova.

Però com deia aquell, començaré pel principi. Quan en aquest despatx entrava una bona claror, que feia lluir els colors de les parets, dels mobiliari i tots els accessoris. El negoci anava… diguem que anava. S’hi respirava el típic ambient de l’autònom: pelat però content. Fotut però lliure de rendir contes a ningú. Bé, sempre hi ha algú a qui rendir contes, que és el client. I el client no arribava. Per la porta sols entrava algun viatjant desesperat que intentava, de manera desesperada, encaixar-me en el seu ram. El que sí entrava de forma habitual per la porta, més concretament per sota, eren les factures i els rebuts. A falta d’ingressos vaig haver de prendre decisions dràstiques. Vaig deixar de fumar tabac per rosegar xiclet (més tard vaig passar directament a rosegar-me les ungles) El cafè per les herbes (silvestres). L’alcohol per aigua de l’aixeta. Tot degudament justificat envers una vida sana i de purificació. Acompanyat de dues sessions setmanal de ioga. Mens sana in corpore sano.

Va arribar l’hivern i les rigurositats dels freds. Donada la poca activitat, havia dedicat a ficar en marxa un altre cop el vell foc a terra de casa. A més, hi ha aquella antiga dita de que el foc fa companyia. N’hi han algunes de dites però, que no es compleixen doncs, el gat es rentava la cara i no hi havia cap visita. La llenya s’havia acabat. Tenia però tota la biblioteca heretada del meu pare. En un acte espartà em dedicava a la lectura davant del foc que cremava amb els llibres que havia llegit el dia anterior. Així vaig passar tot l’hivern en companyia de poetes, del gat i les flames. Hi ha un títol d’un llibre que assegura que els llibres no cremen bé. No és pas veritat. Algun cop pots trobar alguna edició, amb paper de baixa qualitat, que es resisteixi, però normalment… com xeren xiquets! I els il·lustrats! Allò donava bo de veure. Les làmines dels impressionistes, feien impressió! Amb el temps un es torna un entès. Val a dir que els llibres de Proa, sobretot en l’edició de tapa dura, cremaven que feia por. En tot no deixava de ser un acte simbòlic. Els mots, mitjançant les flames abandonaven l’efímer de la tinta i el paper per enlairar-se en forma de fum a través de la xemeneia i barrejar-se amb la immensitat del cosmos.

Si l’origen de tota civilització és el foc, aquest també en pot ser la seva destrucció. Pensava, il·lús de mi, que d’aquesta manera es perdrien uns milers de llibres però esdevindria en mi un erudit. Ans el contrari. La memòria és un enemic implacable. Vaig devastar la biblioteca sencera i d’ella sols en recordava uns pocs mots. A més, de manera arbitraria. Capritxosa, fins i tot, doncs per ficar un exemple, de la poesia complerta de T.S. Eliot sols recordava la darrera frase:

Aquest llibre fou acabat d’estampar en els tallers d’Hurope, S.A, a la ciutat de Barcelona, el Dimecres de Cendra de 1984, l’aniversari de l’any en què T. S. Eliot compongué Burnt Norton, el primer dels Quatre Quartets.

Ja ho veieu, per a mi tota la poesia del T. S. Eliot es resumeix en aquesta lacònica frase i sempre anirà lligada al Dimecres de Cendra.

Va arribar febrer i el gat em va abandonar. Darrera la biblioteca van seguir l’estanteria, les cadires, la taula, el llit…

A falta de llibres hem dedico a trobar i desxifrar formes en el mosaic. És curiós la quantitat de coses que un hi pot trobar. Curiosament, aquells forma que veies amb claredat, a l’endemà ja no hi és, i n’han aparegut d’altres que mai hauries sospitat.

En aquesta cambra regna l’austeritat. Sóc com una mena de Simó del desert però sense columna. De mata baixa en podríem dir.

El gat, altra hora el meu fidel escuder, ara torna a casa molt de tard en tard sols per refer-se una mica i tornar a marxar. Fet malbé, escuat, sec, brut i guerxo. Comparteixo el poc menjar amb ell i deixo que torni a marxar, vençut irremissiblement per les baixes passions.

En aquests país les estacions arriben de cop. Les proves i temptacions no deixen de presentar-se. En una piscina del costat, unes veïnes prenen el sol nues. Entre la meva finestra i la piscina s’aixeca un autèntic mur vegetal. M’he tornat tot un artista del gremi d’exercitat la vista per tals funcions. Me’n ric d’aquells que d’abans la vulgar i rutinària tasca de llegir un simple escrit, es treuen les ulleres de la butxaca i mentre se les fiquen, et miren de reüll i diuen, amb total naturalitat: “és que tinc vista cansada”. Vista cansada?, penso jo. Lo meu sí que és vista cansada! Sols ho sap qui s’hi troba l’esforç que suposa travessar aquell entramat vegetal. Penetrar entre troncs, branques, fulles, pàmpols, fins a l’últim bri, destriant el gra de la palla, l’essencial de lo superflu, per poder-hi discernir, enfocar a l’altre costat, un tros de carn que dur-se a la boca.

Espero que tant alt sacrifici es vegi recompensat. I és que en temps de crisi la vida del detectiu privat està plena de privacions.

Per fi em vaig poder dirigir cap a Cal Real per poder avançar en l’assumpte que tant em tenia capficat, no ja per l’assumpte en si, sinó per la quantitat d’entrebancs i contratemps que havien sorgit al voltant d’aquella investigació, en principi rutinària i de pa sucat amb oli, i que tot plegat el convertien en un affaire kafkià. La tossuderia pot arribar a ser un mal aliat per un investigador. Un obrir-se el front contra la paret per no donar el tomb a la cantonada i trobar-hi una porta oberta. Però hi han cops, i aquest n’era un, que allò es converteix en qüestió d’amor propi, i aquí poca cosa hi té a fer l’intel·lecte. Saber la veritat sobre aquella ditxosa taula voladora era una mena de prova iniciàtica, que de no superar-la, no seria digne de dedicar-me a la noble professió d’investigador, ni de mirar-me up a up a la gent del ram.

Vet aquí que em trobava davant de Cal Real. Era tot just a finals d’estiu però un canvi sobtat de temps, amb una lleugera baixada de les temperatures, però suficient per que la gavardina no fes nosa. Em va permetre recobrar, junt amb el barret, l’aspecte més genuí que ha de tenir un veritable detectiu privat. A la butxaca hi duia l’estilogràfica que s’havia deixat el Salvador a casa meva. Era a mig matí. Ja me’n havia cuidat aquells darrers dies, de controlar els horaris del Salvador. Les seves anades i vingudes al taller de fusteria. La vigília, el Salvador i el seu germà, el Guiu, havien carregat la furgoneta de valent i tot donava a entendre que treballarien fora vila tot el dia. Tal com estava previst, se’n van anar a primera hora. Jo vaig esperar a mig matí, una hora prou intempestiva per que la Sra. Mercè fos a casa mentre els seus fills Salvador  i Guiu estiguessin ben lluny, embrancats al mig de la feina. Ja ho havia quadrat per a que la Neus i el Bartomeu, els altres dos germans que viuen a la casa, tampoc hi fossin. Vaig trucar a la porta i la senyora Mercè em va obrir per l’intèrfon i em va demanar que pugés. Vaig notar quelcom familiar pujant aquelles escales. A baix, al costat de l’entrada deixava la porta que donava al taller i als habitacles dels baixos, allí on teníem el Club i on havíem passat tantes estones, enmig d’aquelles parets fosques i llum encelofanada de colors. Entre fum, incertesa i música estrident. La Sra Mercè em rep amb gran cordialitat i em fa passar a la gran sala d’estar que dona a la part de davant. Aquell espai em resultava estrany i familiar alhora. Com si ho veiés per primer cop i per contra, aquell espai formés part d’un lloc molt íntim del meu passat. La Sra Mercè em convida a seure al sofà. Mentre em parla vaig donar una reullada de reconeixament. Em van anar venint al cap tot de imatges. En èpoques remotes aquella casa havia estat un local social on s’hi feia ball. Després, una casa deshabitada i vedada a la gent. Amb l’arribada de la família Tubella de Barcelona es va obrir per nosaltres un espai nou, com si fos tot un món. En aquella mateixa sala on ara estava assegut les pel·lícules del dissabte a la tarda es seguien amb devoció, com si d’una cerimònia es tractés. Més valia arribar al hora doncs ningú xistava seguint la trama de la pel·lícula sense perdre’s detall. Crec recordar que hi havia palometes, pipes, blat de moro o alguna cosa per rosegar. Per acabàs d’assemblar a un cinema de veritat sols hagés calgut que, davant algun comentari fet amb un to de veu més alt del que tocava, hagés aparegut el Miquel Mo amb la pila amenaçant de fer-nos fora.

La sra Mercè em demana si vull prendre alguna cosa. Aquesta opció estava just dins les 64 variants que m’havia preparat a conciència aquelles darreres setmanes. Un cafè, gràcies, dic amb decisió. A la que la sra Mercè s’encara cap a la cuina, afegeixo:  llarg, sisplau. A la que enfila el passadís, m’aixeco i rectifico: o millor un tallat, si no li fa res? La sra Mercè assenteix i reprèn el trajecte. A mesura que avança el temps es van dibuixant en la memòria els espais d’aquella casa. Aquella habitació de taules voladores, ara reconvertida en rebost, segons les paraules del Salvador, era al mig d’aquell passadís, a la dreta, just abans d’arribar a la cuina. Quan ja està girant per entrar a la cuina li crido: sap que? Millor un cafè amb llet. La senyora Mercè em mira treu el cap pel muntant de la porta. Ah, sí. Amb la llet calenta… merci. Allà al fonts de tot endevino el caparró de la sra Mercè, que es queda uns moments immòbil, per després desaparèixer cuina endins. Aquest és un truc que vaig aprendre en una pel·lícula d’espies. Necessitava guanyar temps per poder fer el següent moviment. De puntetes, sense fer soroll, travesso el passadís mentre que de la cuina em ve un lleuger enrenou de pots i olles. Em planto davant la porta d’aquella habitació i em trec el meu mòbil d’ultimíssima generació. Miro de triar l’aplicació càmera” metre amb veu forçada, simulant llunyania, com si fos encara assegut al sofà de la sala, dic: a mi m’agrada la llet ben calenta…! Entre els dits grossos i els nervis em costa activar la càmera. Però que molt calenta… si pot ser. Per fi tinc la pantalla activada en una mà. Agafo el pany de la porta amb l’altra. Més enrenou de culleres i caçons… Agafo aire a fons, entreobro la porta lo just per que m’hi passi la mà amb el mòbil, que l’endinso tant com em dona el braç, dins l’habitació i premo el disparador de la càmera a discreció, variant d’angle a cada tret per captar el màxim d’informació possible. Mantinc la porta ajustada procurant que els llampecs del flash no desvetllin l’operació. Tot amb això, jo no apartava la vista de la cuina. Aquella habitació es converteix en una autèntica festa de jocs artificials. La por aguditza l’oïda. He sentit com la llet s’abocava dins la tassa. Aquell avís sonor va fer precipitar i vaig voler avançar-ne tant que vaig ajustar la porta abans de treure el braç enlloc de fer-ho al revés. Vaig fer om aquells que porten tanta pressa que es freguen el cul abans de cagar. Aquesta dislèxia motriu va provocar que m’enganxés el canell amb la porta i deixés anar el mòbil, que va caure al terra dins l’habitació. Em vaig agenollar, amb la porta mig oberta i amb la mà vaig buscar el mòbil a les palpentes. Vaig sentir un refrec de sabates que venia de la cuina. Dues cullerades de sucre. Ja les pot ficar vostè mateixa. Vaig tornar a entonar dissimulant la distància que em separava d’aquell lloc. Pensant-hi ara, segurament n’hauría avançat més obrint el llum i entrant a l’habitació a buscar l’aparell, però en situacions extremes mai no saps per quins mecanismes es regeix el raonament. O sigui, que vaig optar per mantindrem agenollat i anar palpant el terra. Vaig arreplegar, per aquests ordre, una pastanaga, una garrafa d’oli verge extra, un rallador. Fiqui-n’hi quatre! vaig suplicar allí rebolcat.

La sra Mercè va entrar a la sala amb una safata amb la tassa de cafè amb llet. Jo era assegut al sofà, al mateix lloc on m’havia deixat, simulant tranquil·litat i dissimulant les palpitacions accelerades del meu espantat cor. Per sort, al darrer moment vaig ensopegar amb el mòbil i el vaig poder guardar a la butxaca de la gavardina. La sra. Mercè va deixar la safata sobre una tauleta i va seure davant meu en senyal inequívoc d’iniciar una conversa. Jo ja tenia les proves que havia vingut i tenia més aviat pressa per marxar, però per deferència a la sra Mercè i cap aquella casa no podia marxar així com així. També calia tenir en compte el remostrer que li havia causat en aquella hora tant poc usual per anar a les cases, mal m’està dir-ho. A més, la sra Mercè havia encetat una narració en la que rememorava temps passats. Com a mínim he d’acabar-me el cafè amb llet, vaig pensar, tot escoltant les evocacions. I en un gest reflex i temerari vaig dur-me la tassa a la boca. Aquell líquid bullent va causar estralls allà on passava. La llengua em va quedar morta, i la gola escaldada de d’alt a baix. Les cremades deurien ser de primer grau. Vaig tornar la tassa a la safata simulant naturalitat mentre una llàgrima espiava de cada ull. La sra Mercè va interpretar com una reacció emocionada envers les seves paraules. Això la va engrescar a continuar amb el seu relat. Jo vaig aguantar estoicament, allí assegut, tot remenant, bufant, trabucant aquella poció que no hi havia manera de refredar.

Vaig sortir a mig dia. La sra Mercè es va acomiadar tot dient lo contenta que estava de la visita i que tornés quan volgués. Jo tenia la boca cremada i el cul xafat. Tornant cap al despatx no vaig tindre espera i un cop passades un parell de cantonades, aprofitant un racó a l’ombradiu per visionar les fotografies. No se quantes vegades vaig revisar aquella mateixa tarda les fotografies, del dret i del revés. Res no vaig poder-ne treure de net. Catorze en total. Vuit entre desenfocades o villugades. Imatges d’ombres i formes inconnexes, indefinides. Quatre de ben nítides. D’aquestes quatre, en dues es veia el sostre amb una làmpara al mig. Per cert, en una es podia apreciar, si un es prou observador, que en un racó del sostre ha saltat una mica la pintura, un lleuger despreniment i que designa que, més a la curta que a la llarga, requerirà d’una intervenció. Les altres dues, les més ben exposades i millors a nivell compositiu, tot val a dir-ho, si pot apreciar nítidament, en l’una, un menat de cebes (jo diria que de Figueres), i a l’altra, un pot de Cola-Cao (de 5 Kg, per ser més precisos)

Encara que tot sembli indicar un fracàs en aquesta operació, l’experiència en diu que cal obrar amb prudència i no desesperar. Com a mínim, he aconseguit més fotos que el Jaume Solé en les seves incursions en les sessions d’espiritisme. Qui sap si d’aquí un temps, aquestes imatges, en principi poc eloqüents, no revelaran alguna dada oculta fins al moment. Em vaig adonar que encara conservava la pluma estilogràfica del Salvador. Qui sap si encara em podria servir en un futur. Sigui com sigui el cas continuava obert. Que les ombres persistien. Estava convençut que ben aviat es faria la llum sobre aquest assumpte.

Hi han coses, amics, animals, ideals, tabacs, equips de futbol, principis, perfums, conceptes als que un no pot deixar de ser-hi fidel. Un dia per l’altre no se’ls pot deixar a l’estacada i anar-te’n com aquell que no ha passat res. Jo sóc d’aquells que són clients de tota la vida. Aquesta postura sembla atorgar una condició de confiança mútua entre les dues parts. Que bonic que és convidar a algú a prendre alguna cosa al teu bar habitual. Allò que encara no t’has assegut i ja tens el cafè a taula (això que aquell dia tens relligament d’estómac i volies una camamilla), però pel que fa al cas t’aguantes. Que bé quedes amb el convidat quan reps un tracte de client preferencial. Aquella complicitat amb el cafeté. És impagable (“em perdonareu un moment que he d’anar a l’excusat…”) Per aquesta regla de tres a un dels que li dec fidelitat eterna és al barber. Els cabells sempre me’ls ha tallat el mateix i em miro les altres barberies com si fossin la dona del meu millor amic. O sigui, que mai em diria el cor d’entrar-hi.

A la pel·lícula Cosmòpolis(1) l’argument va d’un alt executiu multimilionari que ha de creuar tot Manhattan amb una enorme limusina per anar a tallar-se els cabells. Aquesta travessia, encara que llarga, aparentment banal i rutinària, es converteix en tot una odissea degut als embussos provocats per la visita a la ciutat aquell mateix dia del President dels Estats Units, la comitiva fúnebre per la mort d’un músic famós, el rodatge d’una pel·lícula i una violenta manifestació política. I tant bé, cal dir-ho, degut a la tossuderia i fidelitat del protagonista envers el seu barber. Donades les circumstàncies bé podria haver triat un altre dia o anar a una altra barberia que tingués més a prop. Doncs més o menys el mateix em va passar l’altre dia, un dilluns, més concretament el 5 d’agost quant vaig creuar tot el mercat per anar-me’n al barber. Les darreres setmanes, capficat amb el cas de l’esperitisme i la taula voladora havia descuidat la meva imatge. Volia anar a veure a la Mercè a Cal Real (el lloc del crim…) i volia estar presentable. Ara portava un cap i una barba que no podia passar per més i em calia una bona xurracada. De fet anava a comprovar si eren certes les meves sospites (del barber parlo). Abans d’anar-hi sempre truco per demanar-li hora, i després d’un parell d’intens frustrats sense que m’agafés el telefon em vaig témer el pitjor: que se’n havia anat de vacances. El meu barber (després de tants anys crec que ja puc parlar amb propietat) és sistemàtic i endreçat, i sempre, cada estiu, ja sigui la segona quinzena de juliol o la primera d’agost, setmana amunt, setmana avall, se’n va a fer algun viatge organitzat per l’estranger. Un home fidel també, ves per on.

Doncs veieu-me aquí, a Tàrrega un dilluns al matí, i després de bordejar i observar el terreny i agafar aire, m’endinso dins la voràgine del mercat com aquell que s’endinsa a la selva. On allí, a la selva, em trobaria amb immensos arbres, frondosa vegetació i una autèntica plaga d’insectes, aus i rèptils, aquí, al mercat he de vorejar grans moles, extenses parades repletes de fato. Olors, colors i formes que a mesura que avançant et vas trobant disposades sense ordre ni concert: melons, síndries, pollastres a l’ast, sandàlies, abadejo, carabassons, cebes, bledes, faldilles, olives, tebeos, bates, betes, galetes, fils, pals, pels, peus, plats, pams, poms, pots, pans, pams, pipes, pins, pits, pens, ponts, punts, punys… mentre intentes processar tot aquest estímul de formes, colors i olors no et pots encantar.  Una riuada de gent de tota mena, mida i xura, sers vertebrats que es mou a un ritme i amb una pauta ben bé indesxifrable. Van, venen, s’aturen, acceleren en una cadència impossible de predir. Si t’atures t’atropellen, si acceleres, ensopegues. Has de deixar-te endur pel flux de la multitud, acceptar el ritme que t’’imposa …encenedors, ràdios, cassettes, cigrons, panses, figues, nous i olives. Formatges, carteres de pell, cinturons, kit de platja amb galleda, pala i rampill, joc de fogons i cuines en miniatura, celiandre i matafaluga. Enciams, taronges, pomelos, pebrots, préssecs, cargols, arengades, sardines, culleres, forquilles, ganivets, girapeixos, cassoles, paelles, regadores, cossis, gibrells, gibrelles, galledes… aquest pas inconexe, arrítmic, va acompanyat pel contracant de veus que criden, aquí i allà, consignes i lemes publicitaris. Reclams sonors i musicals …rams, rames, raïms, monederos, sivelles, cordons, sabates, espardenyes, aumostes, albergínies, ametlles, bledes, penques, xorissos, unguents, cansalada viada, bròquils, prunes, panses, nous, pinyons, grapats, caramels, mel i mató. Olis, alls, caps, ceps, taps, naps, cols, tomates, jerseis, bambes, mitjons, calces, cullerots, pebrots, codonys, ales, olles, hules, ulls, ous, aus, eus, vins, nius, sacs, sucs, cucs, culs…

Al mig del fregat he vislumbrat una xicota que, tallada de meló en mà, convida als transeünts a tastar tant dolça i sucosa fruita. A la que he volgut fer una maniobra felina per tal de desempellegar-me del tast, oblidant la norma més elemental que ja he esmentat, que no és altra que no pots alterar el ritme natural del mercat. El meu moviment ha resultat ser una maniobra en falç, i la cama se m’ha quedat entrebancada entremig de les rodes d’un cotxet que encara no se de on carall ha sortit. El sotrag ha espantat a la criatura que s’ha ficat a plorar. La mare, indignada, no parava de llançar-me improperis i cops de cistella. La xicota del meló, molt hàbilment, tot s’ha de dir, ha aprofitat per ficar-me el dau de meló a la boca. De sucós ja ho era, ja. Una llàstima no haver-lo tastat amb als circumstàncies. Ja sols faltava aquest incident per fer-me perdre el pas. I entre una cosa i l’altra resulta que al empassar-me el deliciós suc, m’he equivocat de forat, i el troç de meló ha quedat travessat al garganxó, amb la sensació de ofeg que això m’ha provocat. Es veu que deuria canviar de color per que aquella mare ha aturat el seu atac. Fins i tot el nen ha deixat de plorar. La xicota del meló no sabia on ficàs. Ja em veia mort quan de sobte un paio alt i ample (compto que era el més alt i ample de tot el mercat) ha agafant embranzida i amb un cop precís i contundent de sandàlia al mig de l’esquena ha fet sortir disparat el tros de meló. L’objecte estrany ha anat a parar a la parada de les joguines, més concretament ha quedat incrustat en un bateria de cuina en miniatura.

Finalment, refet del tràngol, he arribat davant la barberia. Efectivament, un cartell ben gros presidia la porta: “Tancat fins el 18 d’agost”.  Caram, tot just som a dia 5. Això vol dir que practicament acaba de marxar. Resignat, m’he deixat endur per la marea humana, mercat avall. Fins llavors hauré de vagar irremissiblement amb els meus cabells ufanosos que semblen créixer i créixer sense parar i cada cop més de pressa. Ni em se passa pel cap anar-me’n a una altra barberia. No puc imaginar-me, un cop arribada la tardor, tornar a la barberia habitual com aquell que no passa res. Només al entrar ja se’n adonaria que havia estat amb un altre (un professional com ell ho notaria a l’acte). El perruquer, que em rebria amb aquells bata blanca impol·luta i la millor de les rialles, lego un ombra recorreria el seu rostre per convertir aquella expressió cordial en un rictus d’enuig. Al seure a la butaca regulable, mentre em trossaria el coll de paper i el pentinador amb més energia de lo comú, no podria escapar de la seva mirada interrogadora, que la notaria al clatell i la veuria reflectida al gran mirall de davant. Aniria tallant amb desdeny i una vegada descobrís la prova definitiva d’un cop maldestre d’estisores estranyes, acabaria la feina amb sorprenent calma i aire acadèmic. Espolsaria el pentinador i em passaria el raspall amb to cerimoniós, amb una mà em col·locaria un mirall petit al clatell, confrontaria els dos miralls, per a que pogués donar el vist i plau a la feina feta. Una petita lluentor em fa adonar que a l’altra mà hi duu una navalla, que aixeca enlaire mentre em diu amb tot l’odi i sarcàme dels que és capaç:

– Què et sembla el nou tall a navalla?

I el full de la navalla fa brunzir l’aire i un glop de sang escatxiga el gran mirall, que confrontat amb l’altre, es converteix en un joc de miralls on l’escena es repeteix fins a l’infinit. La sang baixa per la butaca, regalima pel reposapeus. Al terra es forma un gran toll vermell que va corrent per sobre el blanc i negre de l’enrajolat. Surt per sota la porta del carrer i forma un rierol per la vorera. La gent (avui també és dilluns de mercat) la va trepitjant sense adonar-se’n, escampant el meu ADN per tota la comarca.

No. Definitivament no hi vull pensar. No li puc fer una cosa així. Hauré de conviure tots aquest dies amb la meva mata de pel. Quan vagui al Caprabo, patir la mirada inquisitiva del pidolaire (el de les patates…) i de veure com s’aferra al seu lloc de treball temerós que jo no sigui de la competència. Al hora de pagar amb targeta, aguantar l’ironia de la caixera suggerint-me que actualitzi la foto del DNI. Resignar-me a que em bordin els gossos. És lo que té això de la fidelitat. No us cregueu però que tot siguin desavantatges. Aquests dies amb un mínim de vestuari podré fer algun seguiment o incursió en terreny enemic sense por a ser reconegut. Cada nit per sopar, jo que sóc de cullera i de plat de calent, menjo un bon plat de pasta de cabell d’àngel sense gastar-me un duro.

Epíleg

Als miralls de la barberia infinitat de perruquers reculen encara atordits per la situació. Sense apartar la vista dels cadàvers busquen amb mans insegures draps nets per netejar les navalles. Els seus dits tremolosos topen amb les ràdios que accidentalment engegen i canvien del dial la sintonia habitual de Radio Tàrrega per una altra totalment desconeguda. Sona The End, de The Doors, donant un to dramàtic i premonitori a l’escena. A fora és mercat.

La feina de detectiu sembla que presti més a l’hivern. De fet totes ho semblen, menys algunes de molt específiques, com podrien ser la de socorrista (a la piscina o a la platja) o venedor de gelats (a la piscina o a la platja) Des de que vaig veure “Foc al cos” (Lawrence Kasdan, 1981), la magnífica pel·lícula en que l’acció té lloc a la costa de Florida durant un tòrrid estiu em vaig convèncer que hi havia vida pels detectius privats més enllà de la revetlla de Sant Joan. Molt apropiat el look que llueix a la pel·lícula el Ned Racine (William Hurt), amb aquelles camises blanques i vaporoses però sempre amb grans taques de suor (a lo Camacho), ja sigui per la forta calor i humitat de l’indret o la sufocació que li provoca l’elegant, irresistible i ardent Matty Walker (una jove i guapíssima Kathleen Turner). Aquest Ned Racine, tot i no ser ben bé un detectiu privat (en realitat és advocat) té trets i res li falta de les exigències que caldria esperar d’un autèntic detectiu: gran perspicàcia i dots deductives. Destre de cos i ment, i amb dots de seducció. Fumador i bevedor empedreït, disposat i preparat per afrontar i suportar qualsevol vici (no se sap mai. Les estratègies del mal són infinites…) L’entorn no es queda endarrere: sobreviu en mig d’un ambient enrarit, embolicat en una trama complexa, seduït per una tremenda femme fatale que et pot fer perdre l’esma o convertir-te en un desgraciat amb tot el coneixement.

Ja sabem que la perxa hi fa molt però una bona indumentària ajuda i força. Està clar que amb aquestes calors la gavardina sols sembla apropiada per exhibicionistes (que van ligeros per sota.

Enguany, aquest principi d’estiu la gavardina encara m’ha fet honra. Amb aquest temps tant insegur que ha fet de temporals vespertins. Està feta de bon gènero i m’ha salvat moltes tardes d’acabar més xop del que ja anava. Un cop estabil·litzat i ha fet temps del temps he tingut clar que es tracta d’un fet passatger i poc usual. De l’inapropiat de la vestimenta me’n va fet adonar l’incident de l’altre dia. Resulta que vaig sortir del despatx, com aquell que diu d’esme, capficat en ordir el pla d’acció, vaig donar un tomb de clau a la porta de casa i al girar i enfilar carrer avall em vaig adonar que havia quedar “incorporat” dins un grup de dones musulmanes (unes set o vuit), emborrassades fins dalt i tot just se’ls hi veia la fisonomia. No se’m va ocorre altra cosa que mantindrem dins aquell ramat i en un gest instintiu em vaig fer petit dins la gavardina apujant-ne el coll i abaixant-me el barret, com aquella canalla que al tapar-se els ulls i no veure-hi li sembla que tampoc els veuen a ells, que s’han fet invisibles. Unes passes més endavant, com menant aquell ramat, hi anava un home amb xilaba (més lleugera i estiuenca que la de les dones, tot s’ha de dir), que caminava amb pas ferm. En una mà brandia un bastó que l’acompanyat més que l’ajudava, i que anava i venia al compàs de les seves passes, amb pas ferm i sense mirar endarrere. És clar que l’esvalot va arribar aviat al galliner. Al adonar-se’n, l’home gira cua i ve tot decidit cap a mi (ara que el veig de cara és clavat al Niño Becerra) i em fa fora del ramat empaitant-me a cops de bastó i deixant anar improperis (a vegades dona gust no saber idiomes). Per sort em se els topants i l’he pogut despistar.

D’aquest incident però ja fa uns dies. Avui ja llueixo el nou uniforme d’estiu i surto del despatx (això sí, mirant primer a un costa i a l’altre de carrer, no fos cas) tot decidir a seguir el pla traçat.

Uns dies abans de tot això però, havia fet un repàs mental de l’estat de la qüestió per tal de tindre clar quins eren les següents passes a donar. Vaig deduir que el darrer assumpte de la carta va ser una pista falsa. Estava segur que era un parany per fer-me desviar del camí correcte. Una estratagema malèvola de l’enemic per treure’m de circulació i així tindre via lliure pels seus malèfics plans. Va ser un error anar a veure aquell tal Mr. Cansongs, que realment està fet un cançons. Si alguna malifeta ha comés, de lo qual no dubto, ja se’n encarregarà la justícia ordinària de fer-li pagar. Tinc molt clar que no puc malgastar ni el meu temps i ni el meu talent amb delinqüents de mig pel com aquest. Qui hagi de valorar la meva perspicàcia i el meu bon nas segur que ho farà. Mentrestant però, no puc oblidar-me de l’affaire de “la taula voladora”, i de qui collons l’alçava. No puc presentar-me davant d’una missió d’escala interplanetària amb aquesta recança. Sense haver esbrinat aquest dilema que arrossego des de la meva llunyana joventut. És una qüestió de principis.

A la meva agenda m’hi vaig fer una llista amb els participants en aquelles sessions d’espiritisme. A tots els vaig senyalar com a sospitosos. Per un moment em va sobtar veure el meu nom escrit en aquesta llista. En un gest reflex el vaig tatxar. Després però, en un acte del tot professional el vaig tornat a reescriure, això sí, al final de la llista. Mai se sap. El meu pare sempre deia que la CIA quan tractava un cas tenia en compte qualsevol dada, per més insignificant o rocambolesca que pugés semblar. Encara que l’assumpte fos tractat amb el màxim de rigor científic, un apunt vingut de l’àmbit endevinatori o de l’atzar també tenien cabuda dins la nombrosa nòmina de probabilitats.    

Vaig quedar telefonicament amb el Salvador Tubella, el primer de la llista i principal sospitós. A banda de participar en aquelles sessions en aquells moments era un dels habitants de cal Real, la casa on es practicaven, i per lo tant era qui podia tindre accés previ a la taula i manipular-la. En aquestes alçades i passat tant de temps estava segur que no tindria cap objecció en confirmar l’evidència. Un pecat de joventut que quedaria perdonat tal punt fos confessat. El dia assenyalat el Salvador va ser puntual a la cita i va fer cap al despatx. S’ha mostrat tranquil però ha al·ludit altres obligacions que el feien tenir presa i per lo tant no s’hi podria estar gaire temps. Naturalment aquesta “presa” m’ha fet malfiar que la seva tranquil·litat sols fos aparent. Per lo tant, després de les salutacions de rigor he anat al gra. Sabia però de l’afició del Salvador per tots aquets temes “esotèrics”. Per lo tant volia anar amb peus de plom per no ferir susceptibilitats:

– Bé, és que no tinc massa temps i hauré de marxat aviat. Diguis…

– Mira Salvador. Fa molts anys d’això però segur que te’n recordaràs d’aquelles sessions d’espiritisme que fèiem a casa teva…

– Home, i tant que me’n recordo. Allò era molt fort.

– Recordo que ho fèiem en una habitació.

– Sí. Era una habitació. Ara s’ha convertit en un rebost.

– En aquell temps va ser tota una experiència. Però ara, passat el temps, i en la distància… no se… penso que algú…

– Que vols dir? Que algú aixecava la taula o feia moure els vasos? No home, allò era de veritat.

– Vols dir?

– O i tant! L’últim dia, quan es va sortir disparat el vas i es va partir a l’aire al Petit el vaig haver d’acompanyar a casa. Es va acollonir i no va tornar mai més.

– Així vols dir que no…?

– I tant com no! Allò passava de veritat. A més, com vols que una persona aixequi la taula d’aquella manera, amb el pes que feia. És impossible.

Em va sorprendre que una persona “convençuda” al·ludís a la física per justificar aquells fenòmens. Jo deuria ficar cara de pòker i el Salvador, en un to didàctic em va dir:

– Fer una cosa. Tu busca a Internet Zecharias Sitchin.

– Espera, que m’ho anoto.

He provat amb diferents bolígrafs però cap ratllava. El Salvador m’ha deixat una estilogràfica amb la que he escrit el nom.

– Veuràs que et parla de la societat Sumèria. De com uns alienígens, fa milers d’anys van estar a la terra. De com van conviure i influir als humans. A la Bíblia ja en parla. Tot això està escrit a les taules d’argila, en les que hi ha l’escriptura cuneïforme, que és un dels primers sistemes d’escriptura coneguts. Aquest Zecharias Sitchin ha ha tingut accés a aquestes taules i les ha traduït.

Amb tota aquesta informació vaig quedar descol·locat…

– Em sap greu però hauria de marxar. Fem una cosa, busca-ho, t’ho mires i quan vulguis, amb més temps, en parlem. Me’n he d’anar…

Ens vam aixecar, ens vam acomiadar i se’n va anar deixant-me allí, amb aquest el nom d’aquest tal Zecharias Sitchin escrit en un full de l’agenda, i amb un munt d’incògnites per resoldre. Després, amb el cap més fred vaig resoldre que potser tot plegat era una senyal i que tot tenia relació. És a dir, que la meva aparentment banal recerca del cas de la taula bellugadissa i les meves futures missions en mons paral·lels en realitat estan connectats. Pels propers dies queda pendent il·lustrar-me sobre aquest misteriós personatge. El següent pas però serà anar a cal Real a veure aquest suposat “rebost” que en el seu dia va ser una habitació on hi levitaven taules i es movien vasos. L’assassí sempre tornar al lloc del crim. Amb les presses el Salvador s’ha deixat l’estilogràfica i per lo tant tinc la coartada perfecta per presentar-me a casa seva. Llavors va ser quan tot decidit em vaig enfundar la gavardina i el barret, vaig deixar el despatx i després de tancar la porta de casa amb clau em vaig encarar carrer avall.

No sóc d’obrir cartes que no van al meu nom però està clar que fa una estona algú amb mà experta ha fet passar aquest sobre per sota la porta del meu despatx amb la intenció d’aprofitar la meva tafaneria de detectiu. Tot hi haver-me afanyat a obrir la porta, el portador del sobre en qüestió ja havia desaparegut. El carrer estava desert i sols una lleugera brisa trencava el silenci. Un botxa ha passat rodant.

Al davant del sobre hi ha escrit un escuet Mr. Cansongs. A la part del darrere no hi figura cap remitent. Després de deixar el sobre una bona estona al damunt de la taula i de que hagués cridat l’atenció del meu gat blanc i gris, he intentat engrescar-lo el sobre s’obrís de forma fortuïta degut a la jugera del gat. Que semblés un accident, vaja. Però el gat ha desatès les meves insinuacions i s’hi ha ajagut de cul. Que carall, m’he dit, al cap i a la fi tot diari personal està escrit per a que un dia algú o altre el llegeixi, i amb gest ferm he obert el sobre.

Benvolgut  Mister Cansongs:   

Estic molt preocupada;  ja fa tres setmanes que no tinc notícies de vostè? Que no es troba bé? Que s’ha mort lo gat lleig i guenyo? Que han tancat el Bar Foment?  Que s’ha quedat tancat al celler lo Sr. Detectiu? Comprengui que estic amb un sin vivir. Obrint i tancant l’ordinador a veure si vostè ha fet l’entrega setmanal. Però avui me he dit, això ja passa de castaño oscuro. He de saber que li passa al Mister Cansongs. Potser se li  han acabat les idees. Potser se li ha assecat la inspiració. Potser està molt ocupat i il·lusionat amb una feina molt xula i important. I als seguidors habituals del blog ja no ens fa ni cas. Se que 64 entregues ja son moltes. Però pensi que nosaltres els seus fidels seguidors també tenim el nostre mèrit i ens mereixem  arribar ha les 100 i no que ens deixin aparcats. Bé doncs, sense res mes que dir-li, fins aviat.

           Salut!

                     Carme

Caram, està clar que darrera aquesta enigmàtica carta s’hi amaga un missatge en clau. Amb l’ajut d’un regle he començat a traçar diagonals. L’he copiat en un foli que després he retallat, paraula per paraula, per canviar-ne l’ordre buscant totes les combinacions. He enregistrar el text amb la gravadora de veu i l’he escoltat accelerat, alentit i a l’inrevés. M’he l’he llegit al reflex d’un mirall. I res. Sols he pogut treure en net que aquesta tal Carme quan diu “lo Sr. Detectiu”, es refereix a mi, i que estava al corrent del meu affaire amb el gat lleig i guenyo (ha obviat lo de malparit i siamès). La resta s’he m’escapa de les mans. Està clar que la clau de tot plegat és saber qui coi és aquest tal Mr. Cansongs.

Per aguditzar l’enginy em preparo un Pilar Argüeso amb gel (és la darrera ampolla que em queda a la farmaciola)

Això de les “entregues”, sembla clarament un assumpte de drogues. I si parla de 100, no parlem de poca cosa. Aquí hi ha un partida de cal collons. El destil·lat sembla que va fent afecte i cada minut que passa la informació es rebel·la de forma clara i concisa. Lo del “celler” és evident que hi fica en sentit figurat. L’únic lloc concret esmentat és aquest Bar Foment. La clau de tot plegat és trobar aquest tal Mr. Cansongs al Bar Foment. El Gat em mira estupefacte. Tant ell com jo mateix ens fem creus de la meva perspicàcia i dots detectivesques.

Apuro el destil·lat, agafo la gavardina i la pipa (ara fumo amb pipa) He de trobar aquest Bar Foment i aquest Mr. Cansongs. De moment, amb la insinuació de que “ho se tot” els hi podré arremangar unes quantes rondes de whisky i escurar uns quants cendrés (per la pipa. L’economia del negoci a vegades requereix d’aquests sacrificis)

Després de rodar i rodar he fet cap al bar Foment de Sant Martí de Maldà. Només a l’entrar, en una sala contigua, a través de les portes entreobertes m’ha semblat veure, deixat en un racó i en la penombra un piano rònic i enfangat. M’apropo a la barra, m’encaro a la mestressa i li demano un whisky doble amb gel. Celebro que no hagi fet cap al·lusió ni gest al inapropiat de l’horari (som a mitja tarda) Mentre em serveix em fixo amb qui hi ha al local. Hi ha un ambient afable. Hi ha un parell de paios asseguts a la barra fent unes cervesses. Un paio sol assegut en una taula  on pren cafè. Al fons del local hi ha una taula on fan la butifarra totalment absorts pel joc i totalment aliens al que passa al seu voltant. En una cadira una gata hi fa becaines.

En una pose totalment estudiat però simulant distracció obro la cartera d’on espien tot de bitllets (són del Monopoli…) mentre li empeto a la mestressa:

– estic buscant a un tal Mr. Cansongs (li passejo la cartera pels morros) No sabríeu pas donar-me’n raó?

– Sí, home. I tant. És aquell d’allà (senyalant cap al cafeter solitari)

– Ah, sí. Caram, quin cap el meu (li he dit tot plegant la cartera i ficant-me-la a la butxaca) No l’havia vist. Ja li podreu carregar el gasto. Estant al seu terreny si provés de pagar jo segur que se m’enfadaria. Té molt de caràcter. És com una convenció que tenim establerta de fa molts anys.

M’he apropat a la taula i no he anat amb romanços.

– Perdoni que el molesti. Mr. Cansongs?

– Sí, jo mateix.

– Fa temps que l’estic buscant. Que podríem parlar un moment.

– Sí, home. Faci el favor de seure.

M’ha convidat a seure i tot just m’anava a demanar si volia prendre alguna cosa li he senyalat el meu got buit a la mestressa.

– Bé, vosté dirà.

Miri, Senyor… Cansongs. Aniré al gra. Tinc al meu poder un document que el compromet del tot.

He fet una pausa mentre la mestressa em canviava el got.

– No em miri amb aquesta cara. No es faci l’orni. Se de bona font tot el que es cou en aquest local.

– La veritat és que no se de què em parla.

– Li diu res lo de “64 entregues”?

– Ostres…

– Ja veig que se’n va recordant. Au va, prenguis un d’aquestos (li he dit tot aixecat el meu whisky doble) i segur que l’ajuda a refrescar la memòria.

No serà pas un d’aquests seguidors psicòpates. Ha vist “Misery”?

– “el meu petit pingüí de ceràmica sempre mira cap al sud…”

– No portarà pas un mall amagat sota la gavardina…?

– Veig que és vostè molt agut. Però no ens desviem del tema. Com pensa sortir-se’n d’aquesta situació?

– Caminant. Si no porta un mall amagat, és clar.

– Que s’hi barreja al cafè? Merda d’aquesta amb la que trafica?

– Miri, està pixant fora de test.

– Venga, home. Fins i tot sé que ha d’arribar a les 100 entregues.

– Aquest és un assumpte que no li incumbeix.

En aquestes ha entrat un paio al local que ha vingut directament cap a nosaltres.

– Hola. Li presento a Mr. Raons. El senyor…?

– Pesquises. Detectiu Pesquises.

– Això. El senyor Pesquises ja se’n anava.

– Sí… i tant. Però recordi que tenim un assumpte pendent. Fins aviat (he apurat el got d’un glop. Quan he arribat a la porta he dit en veu alta per a que em sentís la mestressa) Ah, i gràcies pel convit. Molt amable, com sempre (i me n’he anat).

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estret que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta: qui collons aixecava la taula?

He tornat al despatx. A la bústia… cap “sobre”. Al telefon… cap trucada. Sí, bé, n’hi havia vint-i-tres. L’una d’algú que s’havia equivocat i les altres vint-i-dues d’Enciclopèdia Catalana (fan uns volums molt pesats…) Amb meticulositat i parsimònia he anat recollint les guirnaldes, les llums i el pessebre. El nen Jesús, Sant Josep i la Verge Maria, el bou i la mula, l’àngel i l’estrella, els Reis amb els camells, el foc i les olles, pastors, ovelles, el caganer, palmeres i casetes enfarinades, d’un en un tots a dins la capsa i cap a les esgolfes.

Del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre. Ni tant sols un “llámamequenotengosaldo”. Les esperances de tornar-lo a veure gairebé s’han esvaït. De cara al mes de febrer i en un últim intent per atreure al meu arxienemic felí he reconvertit el meu despatx de detectiu en un verdader taller de confecció. He arreplegat els vestits de les nines de la Núria (la meva reneboda) que ja no fa anar i els estic ajustant a les mides i xures de les meves gates. Caram noi, quins modelets que llueixen. Amb aquestes “picardies” i “saltos de cama” fan goig de veure. No hi haurà gat que es resisteixi. Per evitar conflictes consanguinis he tancat als meus gats mascles a les esgolfes a pany i forrellat. Com a maniobra de distracció els hi he muntat el pessebre, amb llums i tot, per veure si així es desorienten i es confonent de mes. Els més desorientats de tots han estat els Reis. Davant aquest desfase, la veritat és que no se quins fan més cara d’estupefactes, els gats o les figures del pessebre. El caganer s’ha quedat “cagat”.

Així doncs, ja em veus a les meves gates, pintades i extremades, passejant-se amunt i avall de pati. Qui li havia de dir a la meva gata blanca, que ja cobra i tot, que a les seves velleses tindria tant d’èxit? La mesura ha causat estralls. Tots els gats del barri, de les rodalies i de més lluny i tot m’han omplert casa. Un remostré de por. Sort que ens hem cuidat de prendre precaucions. Això és un no parar. Molts, per les fesomies adivino de quina casa són. D’altres, els més joves, no els reconec. I ja no diguem al que vénen de fora vila. Ara, del gat en concret… res de res. Donem temps al temps. Aquest febrer pot ser el mes més llarg de l’any…

Està clar que el negoci de les investigacions no rutlla. Suposo que lo de la crisis també hi ajuda. La feina d’enfilar el fil a l’agulla no és el meu fort i sols es pot fer per un cas escepcional com aquest. Davant aquest panorama tant sols resta tancar portes o fer una fugida andavant. La revelació que se’n va fer fa uns dies no pot ser obviada. Les meves dots per afrontar affaires en mons paral·lels no poden caure en sac trencat. Abans d’afrontar empreses de màxima responsabil·litat he de resoldre una qüestió que des de la més llunyana joventut havia quedat pendent. En aquells anys d’iniciació i aprenentatge, durant una temporada la nostra colla (suposo que com totes en aquells temps) va tindre l’inquietut d’experimentar i de buscar respostes amb el més enllà.

La casa dels Tubella (antigament a can Real) era el nostre centre neuràlgic d’operacions. Allí hi practicavem el que en dèiem “sessions d’espiritisme”. Ens tancàvem dins d’una habitació a les fosques i al voltant d’una taula. Tots ficàvem les mans sobre la taula i ens concentravem de tal manera que amb el pensament aconseguíem que aquella taula, contradient la llei de la gravetat, es s’enlairés del terra i levités per l’habitació. Després hi havia una pràctica més sofisticada que consistia dibuixar sobre la taula un alfabet o respostes concretes, com “sí” o “no”. Al mig es ficava un vas boca avall i tots hi ficàvem un dit a sobre (això de fer anar el dit es propi d’aquestes edats. Avui en dia més que res es fa anar per manejar pantalles tàctils) Aquesta pràctica teòricament es feia per contactar amb un esperit o ànima en pena, que anava responent les preguntes que se li feien mitjançant el vas, segons aquest anava cap a una banda o altra de la taula. Recordo que un dia, a causa d’alguna pregunta inoportuna, l’esperit es deuria emprenyar i el vas va sortir volant i es va partir a l’aire. D’aquella feta ens vam espantar i les sessions es van acabar per sempre.

Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, ho recordo amb cert escepticisme. Penso que algú més espavilat que la majoria manipulava les sessions. Ara que ja és intrascendent, voldria saber qui coi aixecava la taula o movia el vas? M’ha vingut a l’esment que en algunes d’aquestes sessions venia a fer fotografies d’espectres i enregistrar sons (psicofonies) el Jaume Solé, que venia de Tàrrega a Anglesola amb moto. Quina millor manera d’analitzar el tema que amb proves gràfiques de l’event? Em fico gavardina i barret i em dirigeixo cap a la botiga del Jaume Solé. Durant el trajecte van cavil·lant de quina manera puc plantejar el tema i si el Jaume se’n recordarà d’aquests fets. Ves a saber que se’n han fet de les fotos. Només arribar i apuntar-li la qüestió, el Jaume fa “sí home! Això deu ser cap a l’any 77. Un moment…”, i desapareix cap al rerefons de la botiga per sortir al cap d’un minut amb una caixa d’arxivadors plens de negatius. Remena els arxivadors fins que en treu un i el desplega mirant els negatius a contrallum. “Aquí està…” Curiosament de totes les sessions sols hi ha una sola foto. Amb una càmara digital fa una foto del negatiu i el positivat en revel·la el contingut. “Mirate’l…però si és el meu consogre…recordo que vaig fer la foto just quan va entrar a l’habitació i va obrir el llum”.

El Jaume em va explicar que ell també va deixar aquella especialitat una nit, després d’una sessió i quan tornava cap a casa amb moto. En un moment donat va mirar pel retrovisor i va veure “algú” que era al seient del darrera. De l’ensurt va perdre el control i es va fotre de cap a la cuneta. “Em vaig salvar de miracle”. De cop es van acabar els esperits i els sorolls.

Acabem de passar l’any. Ja hem superat gairebé totes les festes de Nadal i tots els excessos culinaris que això suposa. Són dies per passar-los en família, de retrobar-se amb vells amics, de bons desitjos i esperança per l’any nou que acaba de començar. Aquest clima assossegat, junt amb els rostits, torrons, caves i licors fan baixar la guàrdia. El malparit de gat, siamès, lleig i guenyo ha estat elegant en aquest cas i ha respecta la treva que tàcitament, hem establer. Com que no l’he vist ni en pampa ni pols, fins hi tot em fa patir una mica, no fos cas que li hagués passat alguna cosa. Ho deu fer l’esperit nadalenc…

Al despatx hi he penjat unes guirnaldes del sostre i tot just a l’entrar, al costat de la porta, hi he fet el pessebre. Clar que tot plegat és ben estrany si tenim en conte que al costat de fora de la porta hi he penjat un cartell que hi fica “Tancat per vacances”. Però mira, tot sigui per col·locar el bou i la mula (per portar la contraria al Papa), o per veure a través del vidre glaçat de la porta aquella claror intermitent de les llums de colors al fons del fosc passadís.

He deixat al contestador unes frases amb to desenfadat convidant als possibles clients que s’oblidin aquests dies dels problemes i que en tot cas ja m’hi ficaria en contacte passat aquest lapsus festiu.

M’he abocat a recorre els carrers deslliurat de la necessitat de fixar-me ni pensar en res. A la que he passat per davant del Local poliesportiu he vist que feien activitats per “La Marató de TV3 i en un rampell de solidaritat m’he decidit a treure-hi el cap pagant la voluntat i fent una consumició a la barra.

Hi havia força ambient. Mentre feia una cervesa i malgrat establir alguna que altra conversa de cordialitat amb vells coneguts que no em deixaven estar massa al cas, he pogut entreveure com a l’escenari actuava un paio que ballava acrobàticament imitant, molt bé per cert, al John Mo (hi havia algun il·lús que afirmava que era l’autèntic). Després un nombrós grup de gospel format per gent del poble ha cantat en directe. Des de la distància no n’he pogut reconèixer a cap. I per rematar-ho, quan estava a la barra per demanar una altra cervesa, he sentit aquella vella i entranyable melodia

Vell pescador, que se’n va anar
a viure molt lluny del seu mar,
sentat al sol, d’un vell carrer,
cantava un vell vals mariner

caram, però si semblen els de Pa torrat en persona. Això ja era massa. Vaig començar a sospitar que alguna cosa extranya hi havia a la beguda. He deixat la cervesa intacta a la barra i a l’interlocutor amb la paraula a la boca. He fugit d’allí atordit i confús tot cantant

El mar és bo, el mar és blau,
el mar és calma i és temporal

He vagat pels carrers sense rumb. L’aire fred de la nit del carrer ha estat reparador. Al meu interior el temporal ha anat amainant i les aigües s’han calmat. Els núvols s’han esvaït per donar pas a una idea que treia el cap per l’horitzó i cada cop s’apropava més i més per mostrar-se amb claredat. I si lo que acabava de veure no era cap desvarieig propi de l’edat? Ni cap al·lucinació fruit de la ingestió d’alguna substància psicotròpica? Ni tants sols un lapsus mental transitori provocat per un nervi encavallat? I si no fos res de tot això? Ans al contrari. I si en realitat es tractés que sense ser-ne conscient, i que d’una manera o altra, no se qui ni com, se m’hagués atorgat, com el que cura de gràcia, certes habilitats o facultats per poder traspassar la barrera del temps i poder anar del present al passat i a l’inrevés, com el que volta per casa? I ves a saber si també cap al futur? Això explicaria moltes coses, com els objectes canviats de lloc (sempre ho fem pagar a la Fita), o les continues pèrdues de la bufanda (i ara la Fita no hi és…)

M’ha vingut un esglai al cos al recordat aquella famosa frase que li va dir l’oncle Ben al seu nebot Peter Parker (l’Spiderman): “Un gran poder comporta una gran responsabil·litat”. No serà que les pesquises mundanes d’aquest món i del dia a dia s’hem queden petites i les meves dots sobrenaturals, per dir-ne d’alguna manera, reclamen més alts designis? Potser podria ingressar a la divisió Fringe? En tot cas, el nou any comença amb bones perspectives. Però fem les coses bé. De moment enllestiré els possibles casos que m’hagin encomanat aquests dies. S’ha de quedar bé amb la clientela. Mai se sap. Ara potser només han de buscar un desaigüe o baixar un gat d’un arbre. Qui sap si en un futur no haurà de fer operacions més importants en algun món paral·lel?

Mentre tornava cap al despatx, encara taral·lejant allò de

i si Déu vol, petit infant,
un jorn jo hi tornaré,
menjant la pols del vell camí
sempre mirant l’est, mirant al mar,
on vaig passar amb il-lusió, tants anys

i un pensament m’ha vingut al cap: aquest Ben Parker potser era família amb els dels bolígrafs? O potser amb el del vi?

– De què està fet [el falcó]?
Del material amb què es construeixen els somnis.

— Sam Spade a “El falcó maltés”

Després de moltes nits en vetlla sembla que els enfrontaments més encarnissats amb el gat, siamès, lleig i guenyo han quedat endarrere. Els nostres mètodes han estat dissuasoris i l’enemic ha desistit en els seus intents d’atac. Ens hem relaxat. Fins i tot al meu gat li he donat festa els darrers caps de setmana. Cal no baixar la guàrdia, doncs ja veurem que passa quan arribin els mesos de zel i la raó cedeix davant l’instint. Jo, per alleugerir aquestes llargues nits de tardor he emprats diferents mètodes. Des dels sudokus als haikús, de fer punt de mitja, a punta al coixí. Al final, malgrat l’apassionant del temes, tot m’ha acabat avorrint. Una bona nit, sense cap dubte encara tocat per aquell esperit juvenil insuflat la nit de Tot Sants, vaig pensar que la millor manera d’aprofitar el temps era fer algun curs per Internet d’alguna cosa que em motivés. A la tele feien “El falcó maltès” (John Houston, 1941) i vaig lligar caps. El que més m’agradaria era ser un detectiu privat com el Sam Spade, al qui desfilen pel seu despatx dones fatals (i despampanants) reclamant els seus serveis. El curs no va respondre a les expectatives. Hi havia les següents assignatures:

• Curs preparatori
• Inglès
• Informàtica
• Aritmètica i geometria
• Física i química
• Història natural
• Mecanografia i taquigrafia

• Curs elemental
• Constitució espanyola
• Dret polític administratiu, civil i penal
• Procediments judicials
• Telegrafia y Fotografia
• Investigació i pesquises teórico-pràctiques

• Curs d’ampliació
• Análisis físico-químic
• Antropometria i Dactiloscopia
• Narcologia y Toxicologia
• Manual del detectiu
• Gimnàstica (voluntària)

Em vaig autojustificar amb la feina per saltar-me la gimnàstica. Van passar moltes nits, cafès i cigarros, abatut amb tantes dades i lleis. Gairebé a punt de desistir, em va arribar un correu electrònic on se m’indicaven les instruccions per accedir a les proves finals del curs. Omplint el formulari i prèvia transferència bancaria, sense fer res més, als pocs dies vaig rebre a casa el diploma i “El manual del detective”, un llibre molt maco, amb “250 ilustraciones a todo color, encuadernado en cartoné y lomo de piel”. El llibre resta a l’estanteria i el diploma, pulcrament emmarcat, penja d’una paret del menjador.

Escric el meu nom a la porta del despatx. Agafo del “mundo” de l’eslgolfa un barret i una gabardina del meu pare. D’arma ja tinc la Norica Marvic 4,5 mm. Fico un anunci al “Segre” i espero als futurs clients. Molts cafès i cigarros. Per distraurem, de tant en tant vaig a fer un vol. Veig detectius i espies a cada cantonada. Passa allò que quan fas la mili hi han militars per tot arreu. O quan la dona està embarassada i has de parar compte que no t’atropellin els cotxets de tants que en hi ha. En pic s’acaba la mili els militars desapareixen. Lo mateix passa amb els cotxets quan resulta que és una falsa alarma i la parenta s’havia descomptat.

Per fi, un bon dia entra al meu despatx un empresari emprenyat que m’encomana d’investigar una baixa laboral suposadament falsa. Per més inri, segons l’empresari, el seu empleat “no sols no es presenta a la feina sinó que a més treballa per la competència”. Finalment l’empresari em paga els meus honoraris de mala gana quan li presento unes fotos (retocades amb Photoshop) del seu empleat amb les dues cames enguixades i llegint el “Bon dia”. A canvi del favor, l’empleat em pinta el despatx de franc (s’ha d’arribar a fi de mes i un bon investigador no pot tindre manies. D’una manera o altra m’he d’anar forjant un passat tèrbol i que més endavant em durà a la beguda).

A partir d’aquí, gràcies al boca a boca, suposo (no si de la boca de l’empresari o de l’empleat) van caient nous encàrrecs. La llista de clients i feines, pulcrament anotades a la meva agenda, no desperten massa entusiasme:

• Vídua desesperada ha perdut al seu gos pequinès.
• Senyora gran, lloga el pis del costat a un grup antisistema, diu que de nit “sent sorolls”.
• Nou inquilí de casa unifamiliar vol localitzar tuberies enterrades.

Cap dels casos s’han resolt amb èxit, tret de l’affaire de les tuberies, que entre el saurí i aixecar tot el terra de la casa, ha costat més el suc que la sardina.

El gat es llepa els bigotis mentre jo, recolzat a la cadira del despatx, amb les cames sobre la taula, vaig perfeccionant les meves habilitats en papiroflèxia. S’apropen nits de fred i boira. La nostra tasca (del gat i meva) serà més cruenta. Poc podem sospitar dels apassionants casos que el futur ens depara.

Un relat molt vilamatià…

Són les quatre de la matinada. Escric des de la meva posició de vigia a la que estic confinat aquest dies. Aquestes darreres setmanes em sento envaït per un esperit juvenil. Potser pel fet d’anar armat i muntant guàrdia, com quan feia la mili.

Com molts sabreu, a casa tenim molts gats. Més ben dit, estem envaïts de gats. És natural doncs, que durant les èpoques de zel, vinguin tot de mascles per festejar. Ronda pel barri un malparit de gat, siamès, lleig i guenyo, que no ve ni a festejar ni res. No sols se les empren amb els mascles de casa que, amenaçats, defensen el territori (el blanc i gris és qui s’hi enfronta més) sinó que ataca a tot allò que es mou. Fins i tot es va encarar a la nostra gata blanca, esterilitzada i retirada des de fa molts anys de l’alterne i que passa de tot. Si no és per la meva mare, que se’n va adonar i el va aixurriar, l’hauria pelat. El “parte” mèdic va ser: una queixalada fonda al coll, esgarranpades varies i esplumissades disperses. La queixalada va requerir d’antibiòtic. Segons la Maria, la cunyada, haurien calgut també antidepressius, doncs, segons ella, la gata va caure en una depressió. Aquest fet, i les reiterades aparicions del gat malparit, siamès, lleig i guenyo em van dur a prendre solucions dràstiques.

Abans de seguir amb aquest relat, cal fer-vos coneixedors d’uns altres fets esdevinguts la vigília de Tots Sants, la nit de la castanyada, i que vindrien a corroborar lo de l’esperit juvenil. Estanva jo a casa tranquil·lament, quan van tocar al timbre de la porta en una ràfega que anunciava alguna urgència o, més aviat, l’arribada d’algun familiar o conegut. Vaig sortir i no vaig veure a ningú. Aviat em vaig adonar que es tractava d’una quintada. Lo més normal era que, sense fer-ne massa calendari, com ja havia fet altres cops, girés cua i entrés a casa. Aquell dia però, ja que era nit d’invocar esperits, vaig sortir impulsat per algun, segurament per un esperit de vell carrincló, que em va fer anar fins a la cantonada a veure si sorprenia als bromistes de torn. Dit i fet. Al girar la cantonada vaig veure un grup de cinc o sis xicots que anaven carrer avall. Amb pas decidit però sense presa vaig seguir aquell grup que, al veure’m van engegar a córrer fins aturar-se als pocs metres al adonar-se que jo no alterava per res la meva marxa. Van fer un comentari, suposo, que no era el propietari de la casa. Que deuria ser un vianant nocturn despistat i per lo tant, ignorant de la seva trapelleria. I jo, cap endavant. A mesura que m’hi apropava vaig poder veure que deurien tindre entre 12 i 14 anys, i que dins el grup hi havia una xicota. En aquestes que s’encaren a la porta d’una casa i, amb tot el descaro repeteixen la broma, aquest cop aprofitant el joc que els ofereix l’intèrfon. Se sent clarament la veu de la senyora: “qui demana?”. Quan s’encén la llum de l’entrada aquella colla arrenca a córrer. I jo al darrera, sense canviar el pas ni immutar-me. Avançava sense saber massa ben bé amb quin propòsit. Suposo que tant sols per saber qui eren, encara que a tot aquest jovent no en conec la mitat. Després de trencar un parell de cantonades el grup s’atura davant una altra entrada. Toquen el timbre i, davant la meva sorpresa, els obren la porta i entren tots cap a dins. A l’arribar a l’alçada de la casa vaig sentir tot de corredisses com pujaven escales amunt, vaig sentir com un impuls, aquest cop un impuls d’esperit juvenil, que m’empenyia a tocar el timbre. Va ser una bona ràfega. Amb acarnissament i amb afany d’emprenyar. I, amb un esperit més juvenil em vaig ficar a córrer. Aquell esperit juvenil em va posseir de dalt a baix. Sentía com l’aire fred de la nit em picava a la cara i m’eixamplava els pulmons. Aprofitant el meu coneixement del terreny, passant per dreceres i carrerons mal il·luminats vaig arribar a casa. Quan vaig tancar la porta estava suat amerat i panteixava.

Ja havia corregut, sense èxit, darrere el gat malparit, siamès, lleig i guenyo unes quantes vegades. Així doncs, calia disposar de mètodes més dissuasoris. El meu amic Richi em va deixar una escopeta de balins. Una Norica Marvic 4,5 mm, que causa més impacte. Després de dormir algunes nits amb recel hem acordat amb el gat blanc i gris de partir-nos les guàrdies. De moment sols hem tingut alguna escaramussa, corredisses i algun tret. Cal afinar la punteria. El conflicte pot ser llarg i no és qüestió de malgastar munició.

Us ha informat, el soldat Mr. Pesquises, des de la seva posició de vigia.